Les Cròniques d'Eldoria

La pols del camí s'alçava sota les rodes de la caravana, banyada per la llum rogenca del capvespre. El viatge cap a Greenest havia estat llarg, però tranquil. Al capdavant, en Rappel, vestit amb la seva ridícula indumentària de tigre i un tanga escandalós, es dedicava a entretenir els viatgers amb prediccions absurdes.

—Ai, amic meu, veig traïció en el teu futur! —va exclamar amb un to dramàtic, assenyalant un mercader nerviós—. La teva dona t'espera a Greenest… però no sola! Hi ha un altre home a casa teva!

El pobre home va empal·lidir, mentre en Leppar sospirava, fregant-se la templa.

—Deixa de fer el pallasso, Rappel. Ja n'hi ha prou d'enganyar la gent.

—Pallasso? Jo? Sóc un artista, germà meu! L'art de la paraula és el meu regal per al món! —va replicar en Rappel, fent una volta exagerada amb la seva capa imaginària.

Darrere d'ells, la tiefling Xara mantenia la distància, els ulls clavats en la llunyania. Sabia que el Culte del Drac es movia, i sospitava que Greenest en seria el següent objectiu. Al seu costat, el dracónid Kyth, de mirada profunda i feréstega, avançava en silenci. Ell no recordava del tot la seva vida anterior com a drac daurat, però Bahamut li havia deixat clara una cosa: havia de fer el bé.

Però quan la caravana es va apropar a la ciutat, un esgarrifós silenci es va apoderar de l'ambient. Des de la llunyania, les columnes de fum s'alçaven en el cel ennegrit, i a sobre de Greenest, les ales immenses d'un drac blau retallaven el firmament.

—Merda… —va murmurar Xara.

El caos regnava als carrers. Edificis en flames, crits de terror i figures encaputxades movent-se entre les ombres. Els habitants fugien desesperats, perseguits per kobolds i mercenaris. En arribar a l'entrada de la ciutat, van veure una família acorralada per sis kobolds armats amb dagues i fones.

—No hi ha temps per pensar! —va cridar en Leppar, desenvainant la seva espasa.

Va ser el primer a llançar-se a la lluita. La seva fulla va travessar el pit d'un kobold amb un crit de guerra, mentre Xara canalitzava el seu poder arcà per preparar un encanteri. Però abans que pogués actuar, un rugit greu i poderós va ressonar en l'aire.

Era en Kyth.

Amb un pas ferm, el dracónid va omplir els pulmons d'aire, la seva gola brillant amb una llum daurada, i amb un rugit incendiat, va alliberar una onada de foc devastadora. Les flames es van estendre amb violència, consumint dos kobolds en un instant, convertint-los en cendres abans que poguessin cridar. Els altres quatre es van aturar per un moment, horroritzats.

Però la seva pausa va durar poc. Amb crits salvatges, van contraatacar. En Kyth, encara respirant ràpid per l'esforç, no va poder reaccionar a temps quan una pluja de pedres l'impactà de ple. Amb un gemec de dolor, el dracónid va caure de genolls i es va desplomar inconscient a terra.

—Kyth! —va exclamar Xara, els ulls encesos de ràbia. Sense dubtar-ho, va aixecar una mà i una flamarada va esclatar enmig dels kobolds, consumint-ne dos.

Mentrestant, en Rappel… bé, en Rappel feia el que millor sabia fer: el pallasso.

—Mireu el cel, miserables! Us ofereixo un espectacle mai vist! —va cridar mentre creava il·lusions de "fuegos fatuos", intentant formar una figura obscena a l'aire.

El drac blau, sobrevolant la ciutat, va fer una lleugera pausa. Què diables estava intentant dibuixar aquell insignificant humà?

Finalment, gràcies a l'ajuda d'en Leppar, van aconseguir estabilitzar en Kyth i acabar amb els kobolds. La família, tremolant de por, els va demanar que els ajudessin a arribar a la fortalesa, l'últim bastió de resistència.

Però el camí fins allà no seria fàcil.

Els carrers de Greenest eren un infern. Els invasors es dividien en tres tipus: mercenaris sense insígnies, kobolds bruts i sorollosos, i cultistes amb túniques negres, alguns acompanyats de dracs d'emboscada.

—Això es posa interessant —va dir Xara, somrient mentre els seus ulls brillaven amb energia arcana.

En una cantonada, un grup de kobolds escortava un drac d'emboscada. L'enfrontament va ser brutal. En Leppar, tot i la seva valentia, va acabar amb diversos talls i esgarrapades. Xara, furiosa, va alliberar una onada d'energia arcana que va electrocutar un parell d'enemics.

I en Rappel… bé, en Rappel seguia amb el seu xou.

—La Bat-señal! —va cridar emocionat, creant una altra il·lusió absurda amb els seus "fuegos fatuos".

—Seriosament, Rappel? —va dir Xara, fulminant-lo amb la mirada.

—Si el món s'acaba, que ho faci amb estil! —va replicar ell, amb un somriure ample.

Però aquest cop, en Rappel també va mostrar el seu enginy. Amb un moviment hàbil, va llançar "hechizar persona" sobre un kobold, i aquest, confós, va mirar-lo amb adoració.

—Jo... Jo serviré el nou mestre! —va dir, caient de genolls.

—Veus, Xara? És així com es juga a aquest joc! —va dir en Rappel, inflant el pit d'orgull.

Però Xara no tenia compassió per cap membre del Culte del Drac. Sense dubtar-ho, va aixecar la mà i un llamp de foc va carbonitzar el kobold a l'instant.

—Ei! Això era innecessari! —va exclamar en Rappel, fingint ofensa.

—No hi ha pietat per als que serveixen el drac —va respondre Xara, fredament.

En Kyth, recuperat però silenciós, es va mantenir a la rereguarda durant la resta del combat, observant i avaluant els seus companys. No era el moment de mostrar més del que calia.

Amb grans esforços i ferits, van aconseguir arribar a la fortalesa. Un gran grup de supervivents intentava entrar abans que els assaltants canviessin d'estratègia. Un cop dins, la porta principal va ser barrada amb presses.

Els crits de por i dolor omplien l'aire. Nens plorant, famílies separades, ferits dessagnant-se a terra. L'escena era desoladora.

—I vosaltres qui coi sou!? —va rugir una veu poderosa.

Un nan pèl-roig, amb l'armadura maltractada i un martell enorme al cinyell, els observava amb recel.

—Ens dieu què hi feu aquí, o us llenço per la muralla! —va afegir.

—Ells… ells ens han salvat! —va dir la dona que havien rescatat, interposant-se.

Amb el destí de Greenest penjant d'un fil, la història d'aquests quatre herois acabava de començar.